Si no fos immensa, l'obra de Delbo no tindria el poder de vèncer el rebuig que causa la sola paraula Auschwitz. Ningú desitja anar al cor de l'infern, ni tan sols remuntant les paraules d'un llibre. Cal una poesia molt exacta per transmetre, barrejada amb la imatge més clara de la brutalitat, la calidesa de la mà que t'aguanta. Perquè aquest Auschwitz no té res a veure amb la zona grisa: aquí és l'experiència de la solidaritat que parla, la solidaritat entre dones que fins i tot allà, a Auschwitz i Birkenau i Ravensbrück, tenen cura les unes de les altres. Amb una tendresa tan difícil de concebre com el deliri de violència contra què lluiten. La veu que sents de principi a fi és d'una presència tan viva que t'hi abraces per travessar la plana de la mort fins al final. I quan la veu t'abandona perquè heu sortit, et queda la sensació que allà dins hi has deixat una cosa importantíssima. Cap de nosaltres tornarà, seguit d'Un coneixement inútil, completen el tríptic Auschwitz i després que Club Editor va encetar amb el volum La mesura dels nostres dies.
