El subtil retrat d'una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Una novel·la plena d'intel·ligència i humor.
Setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d'on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l'enigmàtica activitat del pare i per l'original educació rebuda d'una mare dividida entre l'impuls irresistible d'apartar la filla de les consignes del Règim i la por d'aïllar-la excessivament de la normalitat imperant.
La càndida Severina, desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la Història ha deixat en els habitants, encaixarà les peces que la lliguen al passat col·lectiu gràcies al sentit comú de la Justa i a la complicitat d'un home fascinant amb qui mantindrà una passió deliciosament unidireccional. També descobrirà, horroritzada, que no n'hi ha prou amb la discreció i l'afabilitat perquè una comunitat ens deixi en pau.
«L'abast de la narrativa d'Imma Monsó s'ha anat eixamplant majestuosament llibre rere llibre» (Ponç Puigdevall, El País).
«Una autora excepcional» (Vicenç Pagès Jordà, L'Avenç).
«Una de les veus més sòlides i innovadores de la narrativa catalana contemporània» (Montserrat Lunati).
«Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d'una aparent excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a fer servir l'adjectiu d'"escriptora inclassificable"» (Sergi Pàmies, La Vanguardia).
